Carlos Garaicoa. Tota utopia passa per la panxa
Lloc: Espai A
L’arquitectura, amb la ruïna com a agreujant i leitmotiv, ha estat l’eix conductor de la poètica de Carlos Garaicoa des de fa ja trenta anys. Això no obstant, aquesta exhibició ha permès reunir obres que, si bé no exclusivament, almenys de manera constant, remeten a una preocupació pel nostre lloc en l’ordre natural. La pandèmia i el confinament varen comportar també per a l’artista un moment d’introspecció, un retorn al dibuix i a obres en què els elements de la natura es feien més obvis i recurrents. L’atenció s’ha anat desviant, dels habituals elements arquitectònics, cap a la vegetació, representada en la imatge de l’arbre que creix i a la vegada dinamita amb les arrels un edifici ja malmès.
Darrere tota ciutat contemporània hi ha un passat –i un present– de violència, d’abús, d’usurpació, que va més enllà de les persones i afecta els animals desplaçats i les plantes arrasades, que s’estén a l’aire contaminat, als recursos sobreexplotats. Al llarg de les darreres dècades hem anat prenent consciència, insuficientment encara, sens dubte, de l’impacte catastròfic del consum desenfrenat o, el que és el mateix, de la nostra vida a la Terra. S’imposa trobar el model de coexistència harmoniosa entre l’ésser humà i la natura, ja que, els últims dos segles, ens hem anat autoexcloent de formar part d’aquest concepte unificador per antonomàsia. Som natura, actuem com actuem. No obstant això, cal trobar un equilibri entre aquests éssers humans dissidents i la resta; entre aquest món de l’arquitectura protofuturista que tant admiram i la jungla.
Des d’un microscòpic virus fins al final de la cadena alimentària, la resistència natural és un mecanisme de defensa extremadament eficient. Només així s’aconsegueix sobreviure al bombardeig d’antibiòtics o al totalitarisme. L’artista cubanoespanyol comprèn i capta aquests senyals amb fidelitat absoluta. L’adaptació i el reclam físic i/o intel·lectual, a parts iguals, constitueixen l’única fórmula possible.
Carlos Garaicoa va néixer a l’Havana (Cuba) el 1967 i estudià termodinàmica i posteriorment pintura a l’Instituto Superior de Arte de l’Havana (1989-1994). Actualment viu i treballa entre l’Havana i Madrid. Juntament amb la seva esposa fundà el projecte de residències artístiques Artista x Artista a l’Havana.
Garaicoa ha desenvolupat un diàleg entre l’art i l’espai urbà mitjançant el qual investiga l’estructura social de les nostres ciutats pel que fa a l’arquitectura. Fa servir un enfocament multidisciplinar per abordar qüestions culturals i polítiques a través de l’estudi de l’arquitectura, l’urbanisme i la història.
Entre les exposicions individuals més recents destaquen: «Tota utopia passa per la panxa», Centro Atlántico de Arte Moderno (CAAM), Gran Canària, i Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma, Espanya (2024); «Ascoltare il volo degli uccelli» [Escoltar el vol dels ocells], Rocca Maggiore, Assís, Itàlia (2024); «Oratorio» [Oratori], Oratorio San Filippo Neri, Bolònia, Itàlia (2022); «Soñamos en la superficie rayada de un cristal» [Somiam en la superfície ratllada d’un vidre], Wellbeing Summit Week, Bilbao, Espanya (instal·lació) (2022); «Partitura», PEM Peaboby Essex Museum, Salem, Estats Units (2021). Altres mostres personals s’han presentat a SCAD Museum of Art, Savannah (2020); Lunds Konsthall and Skissernas Museum, Lund (2019); Parasol Unit Foundation, Londres (2018); Fondazione Merz, Torí (2017); MAAT, Lisboa (2017); Azkuna Zentroa, Bilbao (2017); Museum Villa Stuck, Múnic (2016); Nasjonalmuseet, Oslo (2015); CA2M Centro de Arte Dos de Mayo, Móstoles, Madrid (2014); Fundación Botín, Santander (2014).
Recentment ha rebut el Premi PEM 2021 (Peabody Essex Museum, Salem, EUA). El 2005 va rebre el XXXIX Premi Internacional d’Art Contemporani – Fundació Príncep Pierre de Mònaco i el Premi Katherine S. Marmor a Los Angeles.