SIDA. Una història silenciada en el context balear

Comissariat: Jesús Alcaide

Artistes: Costus, Pepe Espaliú, Robert Mapplethorpe, Pepe Miralles, Gori Mora, Joan Morey, Ocaña, Andrés Senra, Toni Socías Cladera, The Carrying Society i Agustí Villaronga

Lloc: Espai B

Circumscriure la història de la sida a un context determinat és complex, perquè justament és la vitalització i la ruptura de totes les fronteres el que fa que la sida s’hagi convertit en una epidèmia universal. La història de la sida és una història col·lectiva de noms, de relats i de vides. Dels que ja no hi són i dels que sobreviuen en una malaltia que per la situació de cronicitat i indetectabilitat s’enfronta a altres problemàtiques.

S.I.D.A. era el nom d’un single que editaren el grup balear Peor Impossible en un dels moments més crítics de la malaltia, el 1985, dos anys després del primer cas diagnosticat en el context balear. Una síndrome maleïda, una malaltia que es va convertir en crisi, unes sigles que canviaren definitivament el panorama del segle XX. Una història de silencis que encara avui hem de contar.

Com va escriure Élisabeth Lebovici, «quan es vol transcriure de nou o recompondre l’espai públic de la lluita contra la sida ens enfrontam inevitablement a la qüestió del que queda, és a dir, a la qüestió de la cultura material».[1] Aquesta cultura material i aquest imaginari de ràbia i de desig en el qual les associacions de la lluita contra la sida han aconseguit conservar un arxiu afectiu més que documental d’aquests més de trenta anys de lluita, ràbia i desig. Siloé, Alas, Can Gazà. Iniciatives i projectes sense els relats dels quals és impossible posar veu a aquesta història fragmentària.

Però la història de la sida és també una història d’imatges. Una epidèmia de significació, com va dir Treichler, que d’una manera viral va entrar als passadissos de molts de cubs blancs per ocupar els finestrals i els aparadors de molts de museus i dir-nos que l’art ja no era suficient (Art is not enough). «Vull ser com un virus dins la institució. En altres paraules, tots els aparells ideològics es van replicant perquè és així com funciona la cultura. Si funcion com un virus, un impostor, un element infiltrat, podré replicar-me amb aquestes institucions».[2]

Així doncs, en aquesta història de la sida, a la manera dels projectes de Group Material o les cronologies de Gonzalez-Torres, projectes com Tour de force de Joan Morey o Sida Social de Pepe Miralles conviuen amb accions com Carrying de Pepe Espaliú i les seves connexions balears, i el treball sobre el desig homosexual, el tacte i el contagi a l’obra de Gori Mora.

Una història fragmentària que es construeix des de l’activació d’un relat hegemònic i un altre de submergit, com en la imatge tan coneguda d’El mar d’Agustí Villaronga. Una memòria que persisteix i resisteix i en la qual es creuen les lluites del moviment LGTBI a Palma, la gentrificació de l’oci nocturn i el lumpen gai de l’illa i totes aquelles altres que durant molt de temps s’han silenciat i invisibilitzat. Una bretxa entre memòria i història que, citant de nou Lebovici, «de cap manera pot esgotar tots els altres relats, sinó ser-ne únicament un afegit vulnerable».

[1] Lebovici, Élisabeth. Sida. Barcelona: Arcadia, 2020.

[2] Felix Gonzalez-Torres. Joseph Kosuth and Felix Gonzalez-Torres, A Conversation. Clare Farrow (ed.), A. Reinhardt, F. Gonzalez-Torres: Symptoms of Interference, Conditions of Possibility. Londres: Camdem Arts Centre, 1994.